La transformació del dol

Quin idioma parlem?

Em faig escoltar?

L’objectiu del present article, és, per una part, “connectar” amb la nostra necessitat gairebé innata de fer-nos entendre, de que ens entenguin i nosaltres entendre els altres. I com és que tot i això no ens acabem d’entendre, per exemple i sobretot amb els que més ens importen?

Per una altra part volem donar unes pautes que ens poden ajudar a canviar situacions en les quals caiem una i una altra vegada.

El més important i per començar és prendre consciència de “com ens comuniquem amb els altres i què fem nosaltres envers ells” i la segona començar practicant amb frases i actituts sencilles i efectives.

Això ens pot ajudar a comunicar-nos millor amb els nostres fills, els quals necessiten i busquen “models” als quals  “copiar”. I clar està que també copiar estils comunicatius, maneres de fer i d’interactuar.

Aquesta comunicació més efectiva ens pot aportar a tots, i també als nostres fills més capacitat de reflexió, entesa, negociació així com a ampliar la seva intel·ligència emocional i interpersonal .

Digue-m’ho i ho oblido, ensenya’m i ho recordo, involucra’m i ho aprendré

El primer que hem de fer és observar com és la nostra comunicació. 

¿Com em dirigeixo als demés? ¿Com li parlo al meu fill/a? A qui m’envolta? ¿Què i com ho dic?

Tinc un estil comunicatiu ferm o per el contrari sembla que “demano permís”. Utilitzo freqüentment frases del tipus “puc fer això, què us sembla si fem allò altre….”, “ quan puguis fes-te el llit”.

Això traduït a casa amb els nostres fills podria deixar en dubte la nostra autoritat en qüestions com són els hàbits, les normes bàsiques i els límits que tota “llar” ha de tenir clares.

També podria fer confondre als nostres fills els quals podrien arribar a creue que tenen més poder del que realment están preparats per gestionar, sobretot a edats primerenques.

Pel que fa a la  part més paraverbal de la comunicació està el nostre to.. Com és aquest? És expeditiu? Molt punitiu? Des d’aquest to obtindrem nens “sumisos” o que actuaran des de la coacció però no des de la proacció i per tant no es faran seva la dinàmica familiar, ja que tota ve imposada i no és “mai” negociada. Per tal que un fill s’involucri amb el “projecte familiar” amb la seva família s’hi ha de sentir que en forma part i això passa en dirigir-nos-hi amb total respecte i  com a una persona que s’està desenvolupant i forma part d’un equip, “la nostra família”.

És per això que la negociació, els pactes, la reflexió i la responsabilització  fan que  els nostres fills s’involucrin en aquest, el seu projecte també, que és la seva família i aprenguin a interioritzar-la també amb respecte a les normes, pactes i enteses que s’ha arribat en el sí de la mateixa.

Quina alternativa tens per al NOS?

•       Quan es prohibeix una acció, per exemple “la pared no es pinta”, s’hauria de donar una alternativa, sempre que es pugui, a aquesta acció. Donar-li un espai  on sí pot pintar “pinta aquí, al full”, o “tens aquest tros de paret on pots pintar, veus és com una pissarra, auí sí pots”………

·          Els actes porten associades unes conseqüències, proporcionals amb  l’acció.  Si ha pintat la paret de casa, sense enfadar-nos,  se li pot donar un drap perquè ho netegi, per exemple…..

Què s’espera de mi?

·          Es molt important saber que s’espera de nosaltres, i això és des de que som petits. Pot ser molt útil comunicar-nos des de  de les accions que veiem , descrivint les accions que fan els altres. Per exemple li podem dir al nostre fill “he vist que has trencat el jersey” en el cas que ho hagi fet. En aquest cas estaríem descrivint l’acció que ha fet. Però no diríem “Ets un destraler peruqè has trencat el jersey” ja que aquí el que estaríem fent és descriure l’acció en termes del “ser”. Inc.lús podríem dir: “Veig que has trencat el jersey, has de cuidar més de les teves coses”. Depenent de l’edat, la freqüència de l’acció i altres variables es podrien utilizar altres estratègies sempre des de l’òptica de la responsabilització de l’acte i no de la culpabilització. També serien de gran ajuda frases  com “La propera vegada has d’anar amb més compte i no tornar-lo  a trencar”.

·          Si no t’agrada el que fa o el que et fa  li has de dir. I el més aviat possible. Posem un exemple molt qüotidià. “Maria, no m’agrada que deixis la teva habitació tant desordenada, m’agradaria que la ordenessis abans d’anar a l’escola, si us plau” o bé “Xavier, et tocava tirar la basura a tu avui, veig que no ho has fet, m’agradaria que la baixessis abans no passi el camió, gràcies”.

El reforç positiu i la congruència

·          Moltes vegades no es reforcen les conductes que sí ens agraden i les quals esperem d’ells. Entenent que ja són normals o ja s’han  de saber. I això no és així…Ningú neix ensenyat, ni sabent què és i què no és correcte en la convivència. Hi ha moltes coses que els nostres fills fan al llarg del dia a les que passem per alt. Quan això succeeixii se li ha de dir “M’agrada això que has fet, o m’ha agradat molt que hagis cuidat tant bé del teu germà avui”

·          El que diem que farem  no val, el que realment fem és el que queda! Si li dius al teu fill “No cridis” i li dius cridant, aquest és un missatge contradictori en sí mateix. Tu vols que no cridi, però la teva conducta verbal i no verbal no acompanyen al teu desig.

·          No hi ha conducta que quedi més fixada i instaurada que aquella que hem vist fer primer en els altres.

“Els moviments no els fem simplement per moure’ns, cada moviment té un propòsit, sempre té una intenció” (Maria Montesori)

Recordeu que ens será molt útil llegir “entre línees” però sobretot les línees mateixes, saber què ens están dient els nostres fills amb la seva conducta i sobretot preguntar, confirmar i escoltar des d’una escolta activa i atenta.

Elisabeth Rusiñol Mirapeix

Col.19049

Interpersonal Vic- Psicòloga sanitaria, psicoterapeuta i coach