Idioma

dimecres, 5 de setembre de 2018


Benvinguda “rutina” (consells per tenir un “happy retorn”)








El mes de setembre és per molts un repte que requereix molta energia. Una energia que moltes vegades hem “recarregat” durant les vacances. De tota manera les vacances a vegades també ens deixen “esgotats”, sobretot si hem fet viatges que suposen canvis horaris o estar fent coses sense  parar.

Vinguem més cansats o més descansats de les vacances haurem de fer el possible per fer que la tornada a l’escola, a la feina i al dia a dia sigui el més suau i esglaonat possible.
Per tal de no fer el que es podria considerar “una arrencada de cavall i una parada de burro” i caure en el mateix parany de cada any, primer de tot haurem de tenir en compte que el més important serà com en tot prevenir.
En molts casos passa que es deixa tot per el final o que volem fer moltes coses en poc temps i això fa que tota l’energia que hem carregat durant les vacances es descarregui en pocs dies.

Per tant:

1.       Serà important retornar al dia a dia de manera lenta però segura...Els nostres hàbits (costums, estil de vida...) canvien durant les vacances i és difícil pretendre agafar el ritme d’un dia per l’altre.  Per exemple si durant les vacances allarguem molt l’hora d’anar a dormir, en mica en mica haurem de retornar als horaris habituals...

2.       Planificar versus improvisar...Així com repartir tasques, organitzar la llar, els nens la seva habitació, els seus llibres, els grans l’agenda i prioritzar les activitats que haurem de fer abans de la “gran rentrée”)

3.       Prohibits els ” plans de xoc”...Moltes persones volen recuperar el seu pes fent dietes impossibles, fent molt d’esport.....tot de cop...en pocs dies. Per exemple és recomanable començar amb períodes curts d’exercici per anar-los augmentant i menjar menys sucre i grasses.

4.       Dóna un enfoc positiu i “mima la teva ment”...Començar amb optimisme i enfocar-se en  els punts positius que té el retorn a la feina així com marcar-se nous reptes fa que la nostra ment es mantingui connectada en el present i fer-nos sentir més capaços d’aconseguir allò que ens proposem.

5.       Marca’t nous objectius i reptes assolibles i realistes.  El setembre és l’inici d’any a molts efectes. Els inicis estan plens d’energia i són l’excusa perfecte per iniciar amb entusiasme les noves fites que ens proposem. Les quals han de ser marcades com a petites metes, connectant-nos amb les nostres il·lusions i que ens realitzin com a persona i també a nivell professional. Començar uns estudis nous, una activitat nova...

6.       Sobretot viu el moment, centrant-te en  “l’aquí i l’ara” . A vegades volem que el temps passi i això fa que no gaudim les petites coses quotidianes. Aquestes són molt importants i ens situen en un estar present, en un poder gaudir la vida des d’un altre punt de vista. Cada moment compta i cada instant és important. Extreu lo positiu de cadascun.

7.       Fes les coses de diferent manera, canvia punts de vista, introdueix petites coses amb una mirada renovada...i rodeja’t de persones que encomanin entusiasme...això vol dir que canviïs allò que no t’agrada i no continuïs fent les coses de la mateixa manera si saps que no et funcionen. I si convé planteja’t un canvi en 180º.

“Valor és... aixecar-se cada matí  fent que l’avui sigui millor que l’ahir”


Elisabeth Rusiñol Mirapeix
Psicòloga sanitària, psicoterapeuta i coach 19049
www.elirusinolpsicologa.cat






                                                                                                                                   



dissabte, 17 de març de 2018

Smartphone, Iphone, Apple, Salto, Verano
La Intoxicació Tecnològica

En moltes llars, la infantesa es viu sota els paràmetres d’una societat híper exigent.
El científic Stephen Hawking en una de les seves meravelloses frases va dir:
“ La raça humana necessita un desafiament intel·lectual. Deu ser avorrit ser Déu i no tenir res que descobrir”.
La nostra societat està provocant que, cada vegada més, la capacitat de concentrar-se , la curiositat a la que feia referència Stephen Hawking i l’interès propi dels nens i nenes quedin en un segon lloc. En comptes d’això existeix i preval una estimulació digital constant i mal educada.
Això passa perquè moltes vegades els adults mateixos patim el que es podria dir “al·lèrgia” a la soledat, al silenci,  a l’avorriment, a la natura, la reflexió i al ritme lent de les coses, ignorant que els éssers humans el necessitem aquest ritme lent, a la natura, les relacions socials pell a pell.
Entre el consumisme desfermat d’objectes i coses que moltes vegades no necessitem realment i el consum d’internet excessiu i permanent, el resultat obtingut és:
1.- Adults i nens impacients, que potser sí que s’esperen però que no saben esperar (que és molt diferent).
2.- Relacions basades en l’interès i el materialisme, i per tant estar esperant  sempre alguna cosa (material normalment)  a canvi a les nostres accions.
3.- Adults i nens que a vegades poden resultar massa exigents amb els altres i poc amb sí mateixos....o massa en les dues direccions.
“Molt d’alguna cosa no és bo” (de la pel.lícula Karate Kid)
I és que ha de quedar molt clar que les tauletes i dispositius electrònics no haurien de ser joguines. Les joguines són aquelles en les que nosaltres som els que inventem, creem i descobrim com fer les coses...per tant reflexionem, utilitzem el nostre cervell des de varis tipus d’intel·ligències.
Un cop més estem anant cap al desequilibri....L’ús inadequat de les tauletes, d’internet, dels mòbils ens està portant al col·lapse ja que no estem “educats” en això. Cal desenvolupar la intel·ligència digital de la mà de l’autocontrol i la capacitat de “gestionar” tants estímuls que moltes vegades no són  necessaris ni bons pels nostres sentits i molt menys per la nostra vida.
“Més que mai cal que ens aturem  i agafem consciència.”


Com podem desenvolupar-la:

1.- Fomentant la comunicació. Fent si cal moments de reunió familiars...
2.- Deixant de costat la tecnologia i només fent-ne ús en alguns períodes de temps...no sempre!!!
3.- Desenvolupar les relacions socials, a través d’activitats a l’aire lliure, al parc, entre d’altres...
4.- Supervisar i escollir millor (amb més criteri) i  més detalladament el “material” que consumim a les xarxes.
5.- Ensenyar als nostres fills a ser “crítics” amb el que veuen, escolten o “consumeixen” a les xarxes...fomentant la reflexió a casa i els moments de comunicació en família.
6.- Parlar de qualsevol cosa amb els nostres fills, no només de les seves notes i/o rendiment esportiu, etc...
7.- Aprendre tots a fer tècniques de relaxació/ respiració per “gestionar” millor els pensament i les emocions. Així com viure d’una manera més conscient, concentrada en el què estem fent  i plena.
8. Donar informació al teu fill sobre els “perills” d’internet i de la sobre estimulació dels dispositius sobre la seva salut.
9. Actuar des de l’exemple...si els nostres fills ens veuen “estressats” ells ho estaran...els pares molt estrictes amb les emocions dels fills, no fent-los cas i reprimint la manifestació de les mateixes perjudiquen el seu desenvolupament emocional i com a persona.


Elisabeth Rusiñol Mirapeix
Psicòloga, psicoterapeuta i coach emocional

dimarts, 14 de novembre de 2017



Corazón, Amor, Romance, San Valentín
L’aprenentatge de l’amor


És essencial per a les persones, sobretot per a la seva educació emocional sentir-se mereixedors d’amor i sentir-nos estimats és una de les necessitat bàsiques que hem de tenir cobertes i satisfetes des de ben petits.

Això és important perquè les nostres primeres experiències marcaran el nostre desenvolupament emocional. Això farà que ens podem estimar a nosaltres mateixos  a tots els nivells i també de manera incondicional.

L’amor no hauria de estar subjecte a si ens portem bé, si aprovem les assignatures, al nostre comportament, les nostres paraules, si guanyem o perdem una medalla...

Per tant és important deslligar l’amor d’aquests “condicionants” que fan i provoquen que ens sentim estimats segons el què fem i el què aconseguim, sobretot materialment parlant. Amb el què estem ensenyant des de la superficialitat que a la llarga pot portar a un buit existencial

L’amor no és un “cromo” intercanviable o un “cupó de la loteria”, l’amor es dóna, simplement...

Si tot el dia estem intercanviant el comportament del nostre fill per “fitxes”, “coses” i “recompenses” estem ensenyant-li a tenir un tipus de dependència.

“ Les llavors dormen en el secret de la terra fins que a una d’elles se li ocorre la fantasia de despertar” (El petit Príncep, Antonie de Saint Exupéry)


Al transmetre la “creença” a un nen que l’estimarem més si fa les coses” bé”, al final entendrà que el seu “valor” resideix només en els seus “èxits”.

Aquesta creença porta al “xantatge emocional”, una eina que ells també aprendran a utilitzar i que farà que desenvolupi part de la seva intel·ligència emocional de manera “amputada” i “insana”.

L’ésser humà necessita sentir-se complert, i tots som mereixedors d’amor per qui som no pels nostres èxits ni pel què fem i/o aconseguim a nivell  laboral o acadèmicament parlant, o almenys no només des d’aquesta “cara” nostra.

Inclús quan pitjor es porta un nen, més “afecte”  necessita. Quan un nen “està bé” es comporta bé. Quan un “nen” no està bé es comporta segons aquest sentiment.

A la part  sur del continent africà existeix una tribu anomenada  Babemba. Ells creuen que cada ser humà ve al món essent bo, que cadascun de nosaltres  només  guarda en el seu interior el desig  de seguretat, amor, pau i felicitat. Aquest és un camí i mentre els transitem i busquem la pau, la seguretat, l’amor…..cometem errors.
Quan això succeeix i una persona actua de manera irresponsable o injusta, es col·loca al centre del poble en una rotllana, sense que ningú l’obligui. Cada persona de la rotllana parla sobre la persona que es troba al centre de la mateixa recitant les coses bones que ha fet fins aquell moment, amb tot luxe de detalls. Això ho fan per recordar-li les seves fortaleses, les seves habilitats i tot el que hi ha de constructiu en ell.
Aquí “apartem”, “marquem” i oblidem “lo bo” que té aquella persona i que ha fet fins aquell moment…oblidem i li fem oblidar que és capaç de fer les coses d’una altra manera.
I creixem amb unes “ferides emocionals” fruit d’aquest intercanvi, d’aquesta moneda de canvi que ens fan creure que és l’amor.
Per això l’equilibri emocional de molts adults és “vulnerable” i  genera dificultats en qualsevol etapa de la  vida. El “judici” sobre la conducta dels demés i si aquesta és mereixedora de la nostra atenció porta a fer-nos sentir només “desitjables” quan fem el que “s’espera” que fem. I si això ho fem constantment amb els altres imagineu què fem amb nosaltres mateixos….
Per això:
1.- És important ser conscients de “com” estimem i com ens “estimem” a nosaltres mateixos. Com ens reconeixem, des d’on ens sentim, com ens sentim amb les nostres relacions...
2.- No “pagar” el comportament dels nostres fills amb regals i atenció només quan es porta “desitjablement”. Ja que el mal comportament ens està dient alguna cosa. Hem de tendir a l’equilibri(s’acosten dies de “regals” i no ens podem permetre el luxe de “sobreregalar” o pasar-nos el dia “amençant que els reis no portaran res o carbó!!!, això simplement no funciona com a eina pedagògica, sinó com a mesura coercitiva que en la majoria dels casos ni es compleix i només queda com a una amenaça darrera l’altra.
3.- Ajudar a  reflexionar amb els nostres fills sobre aquest “valor”, “concepte”….
4.- Ensenyar a responsabilitzar-se de les seves accions,  pensar-se i sentir-se fent-ne d’altres més constructivess i funcionals. Com es sentiria, com s’ha sentit fent-ho millor o d’una altra manera.
5.- Generar solucions i alternatives al seu comportament, sobre tot aquells que li generen  conflictes. I també sobre com se sent quan fa coses que el fan sentir bé. Reforçant aquesta part empoderadora que tots tenim i reforçant les conductes que l’ajuden a ser millor, ressaltant-les, dient-li “m’ha agradat com has resolt aquest conflicte”, “m’ha agradat com has fet això o allò altre”, “t’hi has fixat en com ho has fet?
En definitiva ajudar a desenvolupar la consciència emocional, a identificar, posar nom i gestionar la nostra salut emocional per tal d’esdevenir adults que saben estimar, respectar,  cuidar de sí mateixos i dels altres amb llibertat, confiança i respecte. 

Elisabeth Rusiñol Mirapeix
Psicòloga, psicoterapeuta i coach emocional


divendres, 8 de setembre de 2017

10 punts importants per donar més seguretat als nostres fills (...i agafar-ne els pares)





A vegades pot passar que alguns pares amb la dèria de no fer "patir" els seus fills o amb la por de no ser considerats uns "bons pares" tinguin una actitud massa complaent i fins i tot sumisa dels seus fills.

Pares que, d'alguna manera, sobreprotegeixen als seus fills, altres que passen de sobreprotegir a parlar i tractar malament....altres que directament tracten amb massa duresa, en definitiva amb tota la voluntat de fer-ho bé no acaben de ser la guia que volien pels seus fills i tenen una sensació constant de frustració i de no "arribar" a l'expectativa que tenien com a pares.

El que pot estar passant és que moltes vegades,  o bé repetim patrons familiars o bé no volem reproduir-los i ens n'anem a l'altre extrem o simplement amb aquest "esforç forçat" no acabem de "confiar" i actuar amb més "naturalitat". En altres casos posar consciència en el tipus de fill que volem tenir i en el tipus de pare que volem ser pot servir per posar la base a una relació sana, nutritiva i de creixement mútu. 

La qüestió és trobar el nostre equilibri i sentir-nos en coherència.

Cada família és un món, cada fill és una persona diferent a una altra, cada progenitor té les seves pròpies creences sobre el què significa ser pare o mare.

Ara bé hem de tenir present que una persona necessita poques coses per tal d'esdevenir un ésser autònom:

- Una bona educació: Amb això parlem de coses molt bàsiques com arribar als llocs i dir bon dia, gràcies o adéu, així com tenir un comportament social correcte. I tot i que sembla bàsic això a vegades no passa, us ho asseguro.

Ensenyar-li a parlar-vos amb respecte, demanar les coses amb educació, sense exigències. La manera és molt simple, si no es demanen bé les coses no s'obtenen! Quan es demanen bé sí. 


- Límits clars i control de la situació: Els límtis ens donaran la pauta tant a nosaltes, els pares,  com als nostres fills per tal de saber sense cap mena de dubte el què sí i el què no està permès. Si a casa els insults i les faltes de respecte no es toleren, doncs cada vegada que n'hi hagi un,  hi ha d'haver una conseqüència. No pot ser de "fer-nos el suec". Perquè sinó aquestes conductes van a més i amb quince anys tenim nois i noies  que "maltracten" als seus pares.  Per què? Doncs perquè els adults que havien de ser la seva guia no van assumir aquesta part de la responsabilitat de ser pares des del primer minut.

Està clar que els "sermons" estaran bé quan toquin, en un dinar distès, anant amb el cotxe, parlant de la vida i els valors. Però quan hi ha una conducta "no desitjada" o inadmisible per nosaltres ells ho han de saber a l'acte i s'ha de ser ferm.  Aquí pares s'ha de vigilar en "justificar" sempre la conducta dels nostres fills i actuar! 

El que no pot passar és que tingui el "control de la situació" un nen de quatre anys, i passa! Si deixeu que els vostres fills ho decideixin tot,  els esteu posant una pressió a sobre que no són capacos de gestionar i els estem confonent en el rol que els toca a ells i a vosaltres. Feu de pares no d'amics.


- Responsabilitat: Aquesta paraula és diferent que "culpabilitat". Hem de fer reflexionar als nostres fills sobre què han fet malament i la manera de" reparar", solucionar, "arreglar", etc...allò que han fet. Si els diem "tu tens la culpa", no poden fer res, ah sí,  demanar perdó i ja està... En canvi quan ensenyem als nostres fills a ser responsables poden "agafar" la seva part de responsabilitat en la situació que sigui i així no instal·lar-se en papers de "víctima perpètua" o " botxí fatale".

Sempre és millor dir: " Has fet una dolenteria i descriure l'acció" que dir "Ets dolent" o "Ets bo".

En un sentit o un altre li costarà situar-se i creurà que com que ell és bo o és dolent no hi pot fer res. Si és bo els altres sempre seran els causants de la seva infelicitat i si sempre és dolent doncs no cal que faci res tampoc, aconseguirà les coses sent-ho i prou, sense cap alternativa o opció de fer diferent. No ens equivoquem... no hi ha bons o dolents, hi ha situacions i postures que adoptem en cada situació, però podem escollir-ho! Ensenyeu-li! Saber disculpar-se sentidament també és un repte.

- No posar etiquetes: Una cosa que fan molts pares és posar etiquetes als seus fills i ....als dels altres. Això no aporta res de profit ni per uns ni per als altres. Segur que alguna vegada haureu escoltat: El meu fill és molt "bo", aquest nen "és dolent". Compte amb el llenguatge que utilitzem, hem de descriure conductes, no estats!!! Ni els nostres fills són uns sants ni els dels altres tant dolents. Aquí tindria cabuda el fer reflexionar al vostre fill, sobre el seu paper dintre dels conflictes i què pot fer per millorar-lo en una direcció o altre. I sobretot no el critiquis, digues-li el què esperes d'ell!


- No ser assistents dels nostres fills: Els estem confonent un cop més. Els pares  i més endavant altres persones no són els seus assistents. No se'ls ha  de complaure constantment. Fer-els-hi tot, que no els falti de res. Així creixerant pensant que el món els deu alguna cosa i fomentarem la seva "tirania" i el seu "narcissisme". Segons l'edat es poden anar introduint tasques al seu repertori diari. Desde hàbits diaris, vestir-se, pentinar-se, dutxar-se...., com a "feines" més comunes de la casa. Cuidar de la mascota, netejar-la...que no creixi pensant que tot es fa sol, com per art de màgia. Han de tenir clar que sou un equip, que heu de treball com a tal!
Si li ensenyem a ser "responsable" i "autònom" amb aquests hàbits i tasques quotidianes també ho serà en altres a mesura que vagi creixent. No els hi tingueu pena!!! Són molt capaços!!! Que ho notin!


- Validar les seves emocions, escoltar-los: Aquí valdria el fet que pugui estar enfadat o trist però no per això contesti malament o tingui un actitud bel·ligerant i despòtica. Per tant dir-els-hi: "Entenc que puguis estar enfadat, de tota manera no permetré que em parlis així, et demanaria que m'ho diguessis d'una altra manera".
La intel·ligència emocional dels nens té molt a veure amb la dels seus progenitors. Si aquests no se l'han treballat o l'han desenvolupat els serà difícil ajudar als seus fills a ser intel·ligents i destres en aquest àmbit.


- Educació en positiu: Dir-els-hi el què esperem d'ells, el què sí poden fer: en comptes de passar el dia dient "no facis això,  ni allò,  ni allò altre....dir el que sí poden fer i que poden fer bé les coses. Els hi hem d'ensenyar la manera.  Evitant les paraules pejoratives i els insults. Si com a pares insultem als nostres fills pot ser que ells aprenguin a insultar-nos i a faltar-nos el respecte.
Tampoc cal cridar. Quan estiguem enfadats, només cal dir "M'estic enfadant" amb una veu greu i actuar amb coherència. Si ha fet alguna cosa que no ens agrada, aplicar la conseqüència educativa que creguem oportuna. I sobretot sense comparacions, cadascú de nosaltres som únics, especials i irrepetibles. Si ens comparen constantment amb altres persones la nostra autoestima es veu construïda en comparació amb els altres sense saber ben bé qui som o quins punts forts i febles tenim o hem de millorar.


- Passar a l'acció, no més amenaces, coherència: La cantarella de "Si no fas això.....et castigaré" Si no fas allò altre no anirem al cinema" . Prou!!! Si voleu podeu donar tres oportunitats al vostre fill, però a la de tres es queda sense anar al cinema o sense la sortida en bicicleta que volia fer...o el treiem del súper o de la botiga perquè ens està fent una marranda perquè no li comprem una "xuxe". Però passeu a l'acció. Coherència, actitud positiva i passar a l'acció!!!


- Frustració: S'ha d'aprendre a casa, és com l'educació en valors i l'eduació del saber estar i comportar-se. Tot això s'ha de portar a la motxilla quan surten de casa, han de saber què és i haver-ho experimentat de la mà dels que més els estimen. " Si alguna cosa no pot ser...tranquils...això és supera..el que no es supera tant fàcilment és l'abandonament afectiu o el fet de tenir una educació que "confón i enganya"! Tot no s'hi val!!!


- Amor incondicional i fermesa : L'amor ni es compra ni es ven. Ni es canvia per res. L'amor no és un paquet de cromos, intercanviable. L'amor és confiança, l'amor és donar i rebre, l'amor és respecte. L'amor simplement és. Ni l'estimarem més si es porta bé, ni el deixarem d'estimar si no fa alguna cosa que volem nosaltres.

Quantes iaies i pares han pogut : "Si no em fas un petó ets lletja/lletj o no t'estimaré, o que no m'estimes que no em fas un petó?....No hi té res a veure, és que nosaltres sempre tenim ganes de fer un petó? No, oi? Doncs ells tampoc! Respecte-m'ho!

Quant ets ferm amb el teu fill quan s'està portant d'una manera indesitjable també l'estàs estimant i respectant. Li estàs donant una guia, un camí per on transitar i l'estàs preparant per a transitar-hi de manera serena, segura i amb una infinitat d'oportunitats. 

Ha d'aprendre que estimar és respectar i que és una cosa recíproca!


Us desitjo una bona entrada al curs 2017/2018!


Confieu, respireu, sentiu i actueu!




Per més informació:

Elisabeth Rusiñol Mirapeix

Psicòloga i psicoterapeuta

Col.19049

www.elirusinolpsicologa.cat

eli.rusinol.psicologa@gmail.com







dimecres, 8 de març de 2017



Per què anar al teatre amb els teus fills?!


Aquesta setmana a Divertium hem anat al teatre! Una activitat que compartim en família i que ens fa sentir vius! Ens dóna una experiència més enllà del dia a dia i fa que pensem i visquem el món des d'una altra perspectiva.

Amb això hem estat d'acord amb els Teatre Nu, els quals ens han atès abans de la seva representació  a Sant Hipòlit de Voltregà de l'obra "La Lluna d'en Joan".

Ens atenen en Francesc Mas i la Maria Hervàs (protagonistes de l'obra juntament amb en Joan) els quals ens expliquen la seva manera de viure i fer teatre.

Ells van començar com un grup d'amics que estudiaven i feien teatre, fins que al 1999 i després dels seus estudis es van formar pròpiament com a companyia.

El seu nom Teatre Nu es deu al "joc pur" del teatre, com diu la Maria. Un teatre nu d'artifici, molt clar net, el " joc a l'escenari", com diu en Francesc. En definitiva una experiència sense gaire artificis i que l'espectador interpreti. Les històries arriben d'una manera  molt directa i fa que l'espectador pugui imaginar-se situacions, vivències, elements.

En concret la Lluna d'en Joan hi ha la poètica de les emocions. com un nen viu les seves emocions i que això sigui atractiu pels nens que  veuen l'obra. Emocions importants explicades d'una manera senzilla com diu en Francesc.

Els amics del Teatre Nu criden a les famílies a anar al teatre, ells i nosaltres. El teatre és emoció, més enllà de la diversió, és una experiència que viuran durant els 45 minuts de l'obra i després a casa ens diu la Maria. Té una part de vivència col·lectiva i a part és accessible i assequible per tothom!

Obra de teatre versus titelles

Per els dos actors no n'hi ha gaire de diferència. Canvia el llenguatge i el codi. Com actor no canvia res. El públic ho rep diferent potser però com a actor no, ens diu en Francesc.

La Lluna d'en Joan fa 10 anys que es representa i  és també un llibre de la seva autora i il·lustradora  Carme Soler Vendrell, que fa 35 anys el va escriure. Ens expliquen que   en especial en Víctor Borràs, el director de la companyia era el seu conte preferit des de ben petit i van pensar de portar-lo a escena!  Sobretot veure el conte en l'obra, recreant els detalls, com si es tractés de passar les pàgines del llibre. Un ritme lent, amb cadències lentes adaptades als nens.

La Casa del teatre Nu

És l'espai de creació i espai obert a les persones del poble i a les escoles. Per tal de que tinguin una experiència directa amb el món del teatre.

Tothom hauria de tenir un experiència amb el teatre! Aquest és el lema de la companyia .

A la Casa del Teatre Nu s'apropa l'ofici del teatre a tothom, el fa proper i transparent, fent que qui ho desitgi tingui un contacte directe amb el teatre. A Sant Martí de Tous un poble d'aproximadament  1175  habitants han aconseguit que tothom els conegui i gent tant del poble o de fora hi vagin.

A Teatre Nu es fa xarxa tant amb actors professionals com amb les persones que vulguin aprendre i conèixer el teatre ens comenta el director de la companyia Víctor Borràs.

Per què han de portar els pares als seus fills al teatre?

Segons la Maria perquè és una activitat creativa, que estimula la seva creativitat i imaginació. No és una activitat dirigida. El teatre és un art molt directe i això és molt especial. El contacte directe del teatre és únic, no hi ha la distància d'altres mitjans. Això és bonic de viure, el teatre és emoció, el nen pot sentir por com el personatge de l'història i això és fantàstic i després l'experiència pot continuar. el teatre no és car, és accessible i és cultura.

En Francesc ens apunta a l'experiència col·lectiva del teatre.

Per en Víctor Borràs és important l'experiència artística que  els farà millors persones. No perquè aprenguin alguna cosa concreta. sinó per la pròpia experiència. Els nens no han de sortir tots súper contents del teatre, al teatre si va a viure una experència artística. I els pares han de voler viure-ho de la mateixa manera.

Les nostres obres estan pensades per a tots! Grans i petits! No volem que els pares aparquin als seus fills aquí a veure una obra sinó veure-la junts i que si s'han d'obrir doncs s'obrin preguntes. No es pot preguntar "T'ha agradat"?  La pregunta te l'han  de fer ells(els fills) a tu, perquè si els ha arribat te'n faran. és una experiència subjectiva!

També ens han explicat una anècdota d'un pare que estava amb el mòbil mirant l'obra i el nen al cap de cinc minuts estava més pendent del mòbil del seu pare que de l'obra....


Els Teatre Nu ens han transmès la seva professonalitat, accessibilitat i compromís en donar als espectadors una Experiència Única i diferent per tal de no deixar-los indiferents.


A Divertium us convidem a anar i gaudir del teatre junts i sense mòbil!!! El mòbil pot esperar, la cultura no!!!!








divendres, 10 de febrer de 2017

9 trucs perquè els nostres fills ens expliquin el seu dia


Molts són els pares que em diuen que els seus fills no els expliquen què han fet a l'escola, o durant el dia...., és ben cert que passa. 


El  que sol passar és que quan li preguntes al teu fill què has fet avui, ell et diu...res! ooooo no ho sé!!!! També davant la pregunta tant àmplia que fem els pares als nostres fills de  "Com t'ha anat el dia? La resposta més normal és un curt i simple "Bé" o "No ho sé".

Tot i veure que aquesta no és la manera de "treure" informació als nostres fills continuem fent-ho de la mateixa manera una vegada i una altra.

El més important és saber que no ens passa només a nosaltres...de fet la major part dels infants de 3 a 8 anys no expliquen gaires coses del seu dia a dia quan se'ls pregunta i moltes vegades contesten el primer que els ve al cap perquè els deixem tranquils.

El que hem de comprendre és que és difícil que ens ho expliquin ja que a vegades no fem les preguntes correctes o nosaltres tampoc els hi expliquem com ens ha anat el nostre dia.

Heu provat mai d' explicar el vostre dia als vostres fills abans de preguntar-els-hi a ells,  en plan interrogatori? Això ens obre la possibilitat de que ells s'interessin per compartir el què han fet o  ha passat a l'escola.

A nosaltres mateixos,  depèn com, tampoc  ens agrada explicar gaires coses,  si no ens sentim a gust o no en tenim ganes. A això li hem d'afegir que els nens petits de fins els 8 anys d'edat no entenen la intencionalitat i l'abast de les nostres preguntes;  que la majoria de vegades són  molt generals o només tenen una resposta de sí o no, bé o malament.

Trucs per millorar: 

1. Explicar el nostre dia, què ens ha agradat més, què menys.  Amb qui hem parlat més o menys, amb qui ens agradaria haver anat a "fer un cafè" o "esmorzar" i no hem pogut per la feina que hem tingut. Amb qui teniu una conversa pendent. Si algú us ha fet enfadar,  com ho heu gestionat. Però no tot el mateix dia és clar!

2.- Com que dels 3 als 5 anys és l'edat dels perquès i la curiositat més absolutes, aprofitem aquests moments perquè facin els seus propis descobriments sobre el què els preocupi. Fins i tot si ens pregunten moltes coses, podem retornar-los-hi la pregunta i explorar coses del seu dia.  A qui cabrien preguntes com "I tu amb qui has estat?" "Què has après de nou avui?...

3.- Si volem preguntar  utilitzarem preguntes concretes. Ja que ells no poden comprendre la generalitat de la nostra pregunta o el doble sentit. Preguntes generals com ara ...Com t'ha anat el dia? la podem substituir per preguntes com ara "Amb qui has jugat més  avui?" o amb qui t'hagués agradat jugar més?, així també descobrim qui són els seus companys de joc més habituals. També preguntes per obrir-li nous camins amb altres nens tipus "Què t'agrada més d'en Pere, o de la Maria?".

4.- Si veiem que ens fa preguntes que no sabem respondre no passa res! No hem de tenir la súper resposta preparada, sinó la més natural i amb més sentit comú. I sobretot aportar-los hi  exemples. Tenim a favor que són petits científics podem utilitzar aquest esperit per proposar-els-hi esbrinar el què li preocupa plegats, com un joc.

5.- I sobretot podem aprofitar per fer-los reflexionar sobre el món que els rodeja, les coses que els agraden i les que no, sobre què els preocupa. Sense "inculcar-els-hi" les nostres pròpies idees i ajudar-els-hi a trobar la seva pròpia  manera de reflexionar. Dels 6 als 8 anys tindrà cada vegada la sensació de major llibertat per fer-ho!

6.- Si ens pregunten sobre com ens ha anat el dia, com ens ha anat una entrevista de feina, etc...Agrair-els-hi el seu interès.

7.- Si no tenen ganes de parlar dir-els-hi que quan en tinguin ganes ens interessaria molt saber les coses que ha fet a l'escola i com li ha anat el dia. Així també fomentarem el fet que sàpiguen que potser ara no, però després de berenar ens poden explicar el què els ha passat a l'escola.

8.- Meravellar-nos pel què ens explica i mostra real interès. No estar parlant amb ells i mirant el mòbil o fent alguna altra cosa. Dir coses com "Ah, sí?, I què t'ha semblat això?, Caram.... Entrenar l'escolta activa, que no és res més que escoltar sense ni tant sols haver d'opinar. Ens pot ajudar descriure com el veiem..."Sembla que no t'ha agradat això que t'ha passat"...i "Què has fet després?". 
La nostra escolta sincera i present ja ajuda!

9. Si al nostre fill li ha passat alguna cosa que l'ha deixat preocupat, doncs mostrar empatia amb ell i no treure-li importància. Per exemple dient "Caram, això que t'ha passat pot molestar, eh?"...Només que mostrem empatia i "validem" com es pot sentir(no exagerem o dramatitzem)  ells sols troben la solució a la majoria de les coses que els passen.

Per acabar és molt important que entenguem que cada nen és diferent i únic. També hem de saber que hi ha nens que fan tantes coses durant el dia que estan saturats i ja no saben què han fet. A part els nens viuen el moment i quan han viscut una cosa passen a la següent, no es queden atrapats en el què han fet abans. 

També  hi ha nens que expliquen més les coses de manera natural i n'hi ha que els costa més, però hem de tenir present que tots tenim necessitat de ser reconeguts i de "ser importants" per algú altre. Apofitem per fer saber als nostres fills que poden explicar-nos les coses i això ho hem de fer de nou des de l'exemple!


Salut i sentit de l'humor!



Elisabeth Rusiñol Mirapeix

Psicòloga, psicoterapeuta i coach

www.elirusinolpsicologa.cat










divendres, 27 de gener de 2017



Desfent la pressió!

Alguns pares, fills i professors viuen l'educació des de la pressió. Cada dia, com a psicòloga, rebo més  casos a la consulta de pares preocupats perquè els fills viuen l'escola amb ansietat. En les formacions a professors detecto la seva ansietat i "indefensió" a l'aula i fora d'ella. I amb els nanos detecto frustració i manca de motivació.

 Per quines raons? 

En són vàries. Unes vegades són per casos de "Bullying", on moltes vegades no s'aborda d'una manera "justa" i "reparadora" per totes les parts.

D'altres són casos en els què un nen es pot sentir "estigmatitzat" en el seu procés d'aprenentatge, com si no donés "la talla", com si no acabés d'arribar als cànons estipulats per l'escola.  Altres la pressió que es rep a casa, o ve de l'escola i de la societat en general, fa que en comptes d'ajudar, es vegin obstaculitzades  les potencialitats de cada nen, el qual amb una mica d'ajuda i temps acabaria resolent els seus conflictes i mancances. Per què no tots anem al mateix ritme, no tots tenim les mateixes capacitats ni motivacions a la vida. 

I és que segur que encara recordem quan se'ns  van atravessar les mateixes assignatures que al nostre fills en aquests moments i potser ara de gran mirem  enrere i pensem:  "Uf,  quin pal!"

Sabem que hi ha moltes altres intel·ligències a part de les formals i que aquestes encara no es valoren prou ni a la societat en general ni a l'escola en concret, potser perquè encara no estem preparats. 

La cooperació, la solidaritat, la compassió, el treball en equip, el tenir curiositat per aprendre coses noves, la capacitat de reflexionar sobre el món que ens envolta i canvia constantment,  la resiliència, l'automotivació, la capacitat per resoldre problemes reals, tot això ha d'estar present en el currículum actual també ja que la societat ha canviat i continua fent-ho.

Per altre banda,  acudeixen més pares a la consulta preocupats perquè no veuen els seus fills  "motivats, "engrescats amb el seu  propi aprenentatge"....i que no volen que això passi, volen que per sobre de tot els seus fills tinguin ganes d'aprendre!!! Molts pares d'avui dia es veuen moltes vegades empesos a ser súpers en tot, ells mateixos són persones pressionades. I no cal dir que de pares pressionats surten fills que viuen la vida des de la pressió. 

Ser pare avui dia és una tasca difícil, o potser és que l'hem convertida entre tots en una "batalla!!!

També ser professors esdevé una cursa d'obstacles. A les formacions els professors es queixen de veure com la seva "autoritat" a l'aula es veu posada en dubte per aquells pares "coratge" que el què fan és reforçar conductes d'uns fills que a vegades estan "perduts" i demanen a crits uns límits més clars i ferms portats a la motxilla des de casa.

Per tant ser fill i sobretot nen s'ha convertit en ser un projecte d'alguna cosa en el futur sense viure i ser en el present. Ser fill no és fàcil, veus incongruències en els adults constants, has d'estudiar coses que els teus pares ja van estudiar, però ara des d'una societat digitalitzada  que encara no sap engullir tanta digitalització. Potser perquè la solució no està en les màquines...sinó en els valors!

Ser mestre pot representar una tasca un pèl incòmode, sobretot  quan tens una classe de nanos que moltes vegades van molt més ràpids que el propi professor i perquè la informació està a Internet. Ja no n'hi ha prou en tenir la carrera de magisteri i posar-se a la pissarra a escriure o dir la lliçó, és necessari estar en constant aprenentatge, saber motivar, ser creatiu i construir un aprenentatge cooperatiu.

Per tant qui està còmode en aquest sistema educatiu, en aquesta societat fins i tot? 

Falta més curiositat en general, falten més ganes de sorprendre'ns, d'entusiasmar-nos per les petites coses, més reflexió sobre qüestions pròpies i alienes,  reflexió sobre problemes reals, resoldre les coses des de la creativitat  i no des del dogma!  I tot això comença també a casa!!!

Els nens d'avui dia són els adults del futur i  per tant no els podem ensenyar com nosaltres vàrem aprendre. S'han acabat les classes magistrals, els nens han de treballar amb el professor  i el professor amb ells,  resolent "problemes" reals, no d'una manera automàtica sinó d'una manera reflexiva i cooperativa. Valorant les idees, l'esforç, el treball conjunt i l'aprenentatge continu.

Mestres, pares, nens i tots hem d'aliar-nos per fer possible que cadascun de nosaltres es desenvolupi al seu ritme, per esdevenir qui volem ser i sobretot ser qui ja som. 

Això s'aconsegueix observant, escoltant, posant tots els sentits en l'educació de cada individu en particular i no intentar "encabir-nos" en un "patró" o "model". L'eduació és cada dia, és a casa, és al carrer....i requereix paciència i consciència.

Les feines del demà, tal com les coneixem desapareixeran i  necessitaran "persones" flexibles, ràpides mentalment, cooperadores, intel·ligents també relacionalment i amb unes ganes intrínseques d'aprendre  sense que ningú els hi obligui, només pel plaer de conèixer, aprendre i créixer cada dia.



Elisabeth Rusiñol Mirapeix, psicòloga, psicoterapeuta, coach i formadora.

Em podeu consultar a:

eli.rusinol.psicologa@gmail.com

www.elirusinolpsicologa.cat