Idioma

divendres, 27 de gener de 2017



Desfent la pressió!

Alguns pares, fills i professors viuen l'educació des de la pressió. Cada dia, com a psicòloga, rebo més  casos a la consulta de pares preocupats perquè els fills viuen l'escola amb ansietat. En les formacions a professors detecto la seva ansietat i "indefensió" a l'aula i fora d'ella. I amb els nanos detecto frustració i manca de motivació.

 Per quines raons? 

En són vàries. Unes vegades són per casos de "Bullying", on moltes vegades no s'aborda d'una manera "justa" i "reparadora" per totes les parts.

D'altres són casos en els què un nen es pot sentir "estigmatitzat" en el seu procés d'aprenentatge, com si no donés "la talla", com si no acabés d'arribar als cànons estipulats per l'escola.  Altres la pressió que es rep a casa, o ve de l'escola i de la societat en general, fa que en comptes d'ajudar, es vegin obstaculitzades  les potencialitats de cada nen, el qual amb una mica d'ajuda i temps acabaria resolent els seus conflictes i mancances. Per què no tots anem al mateix ritme, no tots tenim les mateixes capacitats ni motivacions a la vida. 

I és que segur que encara recordem quan se'ns  van atravessar les mateixes assignatures que al nostre fills en aquests moments i potser ara de gran mirem  enrere i pensem:  "Uf,  quin pal!"

Sabem que hi ha moltes altres intel·ligències a part de les formals i que aquestes encara no es valoren prou ni a la societat en general ni a l'escola en concret, potser perquè encara no estem preparats. 

La cooperació, la solidaritat, la compassió, el treball en equip, el tenir curiositat per aprendre coses noves, la capacitat de reflexionar sobre el món que ens envolta i canvia constantment,  la resiliència, l'automotivació, la capacitat per resoldre problemes reals, tot això ha d'estar present en el currículum actual també ja que la societat ha canviat i continua fent-ho.

Per altre banda,  acudeixen més pares a la consulta preocupats perquè no veuen els seus fills  "motivats, "engrescats amb el seu  propi aprenentatge"....i que no volen que això passi, volen que per sobre de tot els seus fills tinguin ganes d'aprendre!!! Molts pares d'avui dia es veuen moltes vegades empesos a ser súpers en tot, ells mateixos són persones pressionades. I no cal dir que de pares pressionats surten fills que viuen la vida des de la pressió. 

Ser pare avui dia és una tasca difícil, o potser és que l'hem convertida entre tots en una "batalla!!!

També ser professors esdevé una cursa d'obstacles. A les formacions els professors es queixen de veure com la seva "autoritat" a l'aula es veu posada en dubte per aquells pares "coratge" que el què fan és reforçar conductes d'uns fills que a vegades estan "perduts" i demanen a crits uns límits més clars i ferms portats a la motxilla des de casa.

Per tant ser fill i sobretot nen s'ha convertit en ser un projecte d'alguna cosa en el futur sense viure i ser en el present. Ser fill no és fàcil, veus incongruències en els adults constants, has d'estudiar coses que els teus pares ja van estudiar, però ara des d'una societat digitalitzada  que encara no sap engullir tanta digitalització. Potser perquè la solució no està en les màquines...sinó en els valors!

Ser mestre pot representar una tasca un pèl incòmode, sobretot  quan tens una classe de nanos que moltes vegades van molt més ràpids que el propi professor i perquè la informació està a Internet. Ja no n'hi ha prou en tenir la carrera de magisteri i posar-se a la pissarra a escriure o dir la lliçó, és necessari estar en constant aprenentatge, saber motivar, ser creatiu i construir un aprenentatge cooperatiu.

Per tant qui està còmode en aquest sistema educatiu, en aquesta societat fins i tot? 

Falta més curiositat en general, falten més ganes de sorprendre'ns, d'entusiasmar-nos per les petites coses, més reflexió sobre qüestions pròpies i alienes,  reflexió sobre problemes reals, resoldre les coses des de la creativitat  i no des del dogma!  I tot això comença també a casa!!!

Els nens d'avui dia són els adults del futur i  per tant no els podem ensenyar com nosaltres vàrem aprendre. S'han acabat les classes magistrals, els nens han de treballar amb el professor  i el professor amb ells,  resolent "problemes" reals, no d'una manera automàtica sinó d'una manera reflexiva i cooperativa. Valorant les idees, l'esforç, el treball conjunt i l'aprenentatge continu.

Mestres, pares, nens i tots hem d'aliar-nos per fer possible que cadascun de nosaltres es desenvolupi al seu ritme, per esdevenir qui volem ser i sobretot ser qui ja som. 

Això s'aconsegueix observant, escoltant, posant tots els sentits en l'educació de cada individu en particular i no intentar "encabir-nos" en un "patró" o "model". L'eduació és cada dia, és a casa, és al carrer....i requereix paciència i consciència.

Les feines del demà, tal com les coneixem desapareixeran i  necessitaran "persones" flexibles, ràpides mentalment, cooperadores, intel·ligents també relacionalment i amb unes ganes intrínseques d'aprendre  sense que ningú els hi obligui, només pel plaer de conèixer, aprendre i créixer cada dia.



Elisabeth Rusiñol Mirapeix, psicòloga, psicoterapeuta, coach i formadora.

Em podeu consultar a:

eli.rusinol.psicologa@gmail.com

www.elirusinolpsicologa.cat





dimarts, 10 de gener de 2017

La generació SOBRE!

La generació SOBRE!

El concepte d’infantesa ha tingut vàries consideracions i no va ser fins ben entrat el s.XIX que l’infant com a tal no va passar a ser considerat una persona amb unes “necessitats especials” ,  a qui s’havia de protegir i cuidar d’una manera diferent als adults.
 D’aquí que fins arribat aquest moment els nens anaven vestits com autèntics adults i eren tractats com a tals. I és que en la  societat d’aquell moment   2/3 dels nens no superaven els 4 anys, ja que morien abans. Per tant aquesta taxa de mortalitat tan elevada, sumada a unes condicions de treball insalubres i inapropiades pels que sobrevivien,  els donaven poques   oportunitats de comportar-se com a nens.
A més a més els que sobrevivien als 6 anys,  havien de vestir, comportar-se i actuar com a adults sense els privilegis de ser-ho. De fet no en tenien cap de privilegi  i sobretot no comptaven amb drets. Els nens eren meres propietats i eren tractats com a  tals fins al punt de ser ignorats, venuts i abandonats a la seva sort. Si conseguien passar dels 12 anys ja tenien un matrimoni de conveniència preparat per tal de perpetuar el seu valor econòmic.
El S.XIX va començar a canviar aquesta concepció, de fet Rousseau en aquella època  ja  va escirure “els nens són éssers innatament bons”; també Locke va dir “els nens són éssers no inclinats ni al bé ni al mal però maleables a l’experiència”…tots aquests pensaments i la situació socioeconòmica del moment van fer que l’estat,  les institucions privades i les religioses comencessin a intervenir en la família per protegir als nens.
A principis del s.XX la infantesa adquireix un nou significat, el de “recurs humà essencial per construir el futur”. De fet a la primera meitad del s.XX el nen comença a ser valorat com una persona en potència. Però no serà fins la segona meitad del mateix segle que el nen adquireix  l’estatus de persona  i s’experimenti un gran avanç en els drets de protecció del nen, que culminarà amb  la Declaració Universal dels Drets del Nen.
Està clar que en l’actualitat encara hi ha nens que veuen cada dia els seus drets vulnerats en el primer i en el tercer món. D’una o altra manera.
Podríem pensar que al primer món això ja no passa, que els nens d’avui dia súper benerats pels seus pares ja no corren cap perill.
Doncs bé,  sí en corren de perills i tenen les següents formes:

La sobreprotecció: És l’afany d’estalviar el dolor als nostres fills. Que no pateixin tant física com psicològicament. Els evitem tot el dolor del món! Els impedim el dret de pelar-se els genolls, d’experimentar una caiguda, de passar fred, “els posem en una urna”. No estic dient que els haguem d’exposar a tots els perills del món però sí que no els podem evitar un cop al cap perquè al jugar caiguin al terra i es facin un “nyanyo”. Són “petits cops” que la vida els anirà donant i dels que, això és  molt important,  els hem d’ensenyar a aixecar  i refer-se amb molt de carinyo i un acompanyament el menys” histèric”possible. Si es fa mal li reconeixem està clar però no el planyem fins la sacietat! 

La Sobreestimulació: Fer coses, coses, activitats, extra-escolars, tot el temps ocupat, sense un moment per jugar, sense poder jugar a un joc sense regles, ni normes o unes regles i normes que no vinguin del món adult. Els hem de deixar pensar, imaginar, somiar, reflexionar,  crear amb les seves mans i sobretot  descansar mentalment. Que nosaltres siguem adults estressats, agobiats i que no ens sapiguem relaxar  o no tolerem l’avorriment no vol dir que ells no en tinguin dret.  Si els voleu estimular que sigui cap al coneixement del seu entorn, d’on viu, de la natura, de la consciència, cap al propi coneixement, cap a la curiositat,  cap a les seves emocions i la dels altres….

Sobreregalats: Regals, regals, objectes materials….Estem comprant la seva felicitat, el seu comportament, la seva conducta i moltes vegades el seu afecte!  No faré un article sobre quants regals són els òptims per reis. Crec que això és molt personal. Però el que sí ha de quedar clar és que no podem comprar als nostres fills. No podem estar tot el dia dient-li al nostre  fill “porta’t bé o sinó els reis no et portaran res, o et portaran carbó” Quan a més a més no es complirà. L’efecte desitjat és pervers i a més a més no s’aconsegueix més que la coacció i el portar-se bé com alguna cosa obligada perquè t’estan observant, per quedar bé amb un tercer que es diu “rei mag” i que no coneixes de res. Compte!!! Voleu fer-li un bon regal? Regaleu-li temps de qualitat, regaleu-li reconeixement de les coses ben fetes, dieu-li que l’estimeu sense més, per ser com és!

Hem d’ensenyar a comportar-se correctament als nostres fills durant tot l’any. Que sigui una cosa que la facin  per ells mateixos, per el seu amor propi, per la seva autoestima, per sentir-se millor amb sí mateixos i poder conviure millor amb els altres. Desenvolupant les seves habilitats socials i la seva Intel-ligència emocional esdevindran adults autònoms emocional i socialment preparats per respondre i resoldre les exigències de l’entorn. Una eina molt positiva és la de reforçar aquelles conductes que volem que es mantinguin, com? Reconeixent-les! Dient: M’ha agradat molt això que has fet, com ho has fet, continua així….

“La nostra tasca com a pares és la d’acompanyar, educar, protegir, defensar, fer reflexionar sobre l’efecte de les pròpies accions, fer pensar, fer que la persona que hem “creat” sigui una persona que pugui conviure amb responsabilitat sobre els seus actes, des de l’empatia, la compassió, des de la prosocialitat, des de la cooperació, que sàpiga defensar els seus drets i els dels altres si és necessari que s’impliqui en un món canviant i exigent. Per això no necessita pares que estiguin tot el dia damunt d’ell dirigint tot el temps gairebé militarment, amb agendes impossibles i comportant-se una altra vegada com un adult. No!!!! Convé que sigui nen!  amb un adult al costat que el guiï, que el faci reflexionar sobre els seus actes, que el faci posar al lloc dels nens als que fereix, que el defensi si es comet una injustícia cap a ell i s’adapti a les seva edat i la seva capacitat de reflexió”.  Els hem de facilitar “temps per avorrir-se i no fer res”, sí!!!

Cap  pare vol que el seu fill esdevingui un adult que no toleri la solitud i l’avorriment, que es senti insatisfet si no té alguna cosa a fer tot el dia, si no està fent coses súper extra estimulants,  que es senti buït…. Educar en la lleugeresa, en apreciar el què és esencial i que com va dir el Petit príncep “no és visible als ulls”.

Elisabeth Rusiñol Mirapeix . Psicòloga i psicoterapeuta. Especialista en psicologia infanto-juvenil

Col.19049  www.elirusinolpsicologa.cat