La generació SOBRE!
La generació SOBRE!
El concepte d’infantesa ha tingut vàries consideracions i no va ser fins
ben entrat el s.XIX que l’infant com a tal no va passar a ser considerat una
persona amb unes “necessitats especials” , a qui s’havia de protegir i cuidar d’una
manera diferent als adults.
D’aquí que fins arribat aquest moment els nens
anaven vestits com autèntics adults i eren tractats com a tals. I és que en la societat d’aquell moment 2/3 dels nens no superaven els 4 anys, ja
que morien abans. Per tant aquesta taxa de mortalitat tan elevada, sumada a
unes condicions de treball insalubres i inapropiades pels que sobrevivien, els donaven poques oportunitats de comportar-se com a nens.
A més a més els que sobrevivien als 6 anys, havien de vestir, comportar-se i actuar com a
adults sense els privilegis de ser-ho. De fet no en tenien cap de privilegi i sobretot no comptaven amb drets. Els nens
eren meres propietats i eren tractats com a
tals fins al punt de ser ignorats, venuts i abandonats a la seva sort.
Si conseguien passar dels 12 anys ja tenien un matrimoni de conveniència
preparat per tal de perpetuar el seu valor econòmic.
El S.XIX va començar a canviar aquesta concepció, de fet Rousseau en
aquella època ja va escirure “els nens són éssers innatament
bons”; també Locke va dir “els nens són éssers no inclinats ni al bé ni al mal
però maleables a l’experiència”…tots aquests pensaments i la situació socioeconòmica
del moment van fer que l’estat, les
institucions privades i les religioses comencessin a intervenir en la família
per protegir als nens.
A principis del s.XX la infantesa adquireix un nou significat, el de
“recurs humà essencial per construir el futur”. De fet a la primera meitad del
s.XX el nen comença a ser valorat com una persona en potència. Però no serà
fins la segona meitad del mateix segle que el nen adquireix l’estatus de persona i s’experimenti un gran avanç en els drets de
protecció del nen, que culminarà amb la
Declaració Universal dels Drets del Nen.
Està clar que en l’actualitat encara hi ha nens que veuen cada dia els seus
drets vulnerats en el primer i en el tercer món. D’una o altra manera.
Podríem pensar que al primer món això ja no passa, que els nens d’avui dia
súper benerats pels seus pares ja no corren cap perill.
Doncs bé, sí en corren de perills i tenen
les següents formes:
La sobreprotecció: És l’afany d’estalviar el dolor als
nostres fills. Que no pateixin tant física com psicològicament. Els evitem tot
el dolor del món! Els impedim el dret de pelar-se els genolls, d’experimentar
una caiguda, de passar fred, “els posem en una urna”. No estic dient que els
haguem d’exposar a tots els perills del món però sí que no els podem evitar un
cop al cap perquè al jugar caiguin al terra i es facin un “nyanyo”. Són “petits
cops” que la vida els anirà donant i dels que, això és molt important, els hem d’ensenyar a aixecar i refer-se amb molt de carinyo i un acompanyament
el menys” histèric”possible. Si es fa mal li reconeixem està clar però no el
planyem fins la sacietat!
La Sobreestimulació: Fer coses, coses, activitats,
extra-escolars, tot el temps ocupat, sense un moment per jugar, sense poder
jugar a un joc sense regles, ni normes o unes regles i normes que no vinguin
del món adult. Els hem de deixar pensar, imaginar, somiar, reflexionar, crear
amb les seves mans i sobretot descansar
mentalment. Que nosaltres siguem adults estressats, agobiats i que no ens
sapiguem relaxar o no tolerem
l’avorriment no vol dir que ells no en tinguin dret. Si els voleu estimular que sigui cap al
coneixement del seu entorn, d’on viu, de la natura, de la consciència, cap al
propi coneixement, cap a la curiositat, cap a les seves emocions i la dels altres….
Sobreregalats: Regals, regals, objectes materials….Estem
comprant la seva felicitat, el seu comportament, la seva conducta i moltes
vegades el seu afecte! No faré un
article sobre quants regals són els òptims per reis. Crec que això és molt
personal. Però el que sí ha de quedar clar és que no podem comprar als nostres
fills. No podem estar tot el dia dient-li al nostre fill “porta’t bé o sinó els reis no et
portaran res, o et portaran carbó” Quan a més a més no es complirà. L’efecte
desitjat és pervers i a més a més no s’aconsegueix més que la coacció i el
portar-se bé com alguna cosa obligada perquè t’estan observant, per quedar bé
amb un tercer que es diu “rei mag” i que no coneixes de res. Compte!!! Voleu
fer-li un bon regal? Regaleu-li temps de qualitat, regaleu-li reconeixement de
les coses ben fetes, dieu-li que l’estimeu sense més, per ser com és!
Hem d’ensenyar a
comportar-se correctament als nostres fills durant tot l’any. Que sigui una cosa que la facin per ells mateixos, per el seu amor propi, per
la seva autoestima, per sentir-se millor amb sí mateixos i poder conviure
millor amb els altres. Desenvolupant les seves habilitats socials i la seva Intel-ligència
emocional esdevindran adults autònoms emocional i socialment preparats per
respondre i resoldre les exigències de l’entorn. Una eina molt positiva és la
de reforçar aquelles conductes que volem que es mantinguin, com? Reconeixent-les! Dient: M’ha agradat
molt això que has fet, com ho has fet, continua així….
“La nostra tasca com a pares és la d’acompanyar, educar,
protegir, defensar, fer reflexionar sobre l’efecte de les pròpies accions, fer
pensar, fer que la persona que hem “creat” sigui una persona que pugui conviure
amb responsabilitat sobre els seus actes, des de l’empatia, la compassió, des
de la prosocialitat, des de la cooperació, que sàpiga defensar els seus drets i
els dels altres si és necessari que s’impliqui en un món canviant i exigent.
Per això no necessita pares que estiguin tot el dia damunt d’ell dirigint tot
el temps gairebé militarment, amb agendes impossibles i comportant-se una altra
vegada com un adult. No!!!! Convé que sigui nen! amb un adult al costat que el guiï, que el
faci reflexionar sobre els seus actes, que el faci posar al lloc dels nens als
que fereix, que el defensi si es comet una injustícia cap a ell i s’adapti a
les seva edat i la seva capacitat de reflexió”.
Els hem de facilitar “temps per avorrir-se i no fer res”, sí!!!
Cap pare vol que el seu fill
esdevingui un adult que no toleri la solitud i l’avorriment, que es senti
insatisfet si no té alguna cosa a fer tot el dia, si no està fent coses súper
extra estimulants, que es senti buït…. Educar
en la lleugeresa, en apreciar el què és esencial i que com va dir el Petit príncep
“no és visible als ulls”.
Elisabeth Rusiñol Mirapeix . Psicòloga
i psicoterapeuta. Especialista en psicologia infanto-juvenil
Col.19049 www.elirusinolpsicologa.cat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada